Sempre que em pregunte com he acabat siguent periodista me n’adone que hi ha un motiu molt evident: a casa sempre estavem connectats als telediarios i als programes informatius. Arran del desastre incalificable d’Haití i de les imatges de nens ferits, m’ha vingut al cap la primera catàstrofe natural que recorde.

Va ser el cas del volcà del Nevado del Ruiz, a Colòmbia. Era l’octubre de 1985, se’m va quedar molt gravat a la memòria i això que tenia poc més de 8 anys. L’erupció va provocar rius de fan que arrassaven els pobles pròxims. Van morir gairebé 30.000 persones i pobles sencers van quedar sepultats sota el fang. Les imatges no són recomanables per a persones sensibles. Són molt més crues que les que hem vist els darrers dies a Haití. Això demostra que els periodistes hem canviat i el periodisme, també.

Hi ha una imatge que en el seu moment no vaig veure però que anys després em va deixar gelat: la d’Omaira Sanchez. Una nena que va quedar atrapada sota l’aigua i a la que no es va poder salvar de cap manera. Va ser una imatge que va donar la volta al món i que està qualificada entre les 10 primeres més vistes a TVE. Aquest any es compliran 25 anys i encara se’m trenca el cor. Com em passa veient les imatges d’Haití.

Deixeu-me fer una mica d’«autobombo». La proposta crec que s’ho mereix. Diari de Girona, l’empresa per a la que treballo, ofereix una oportunitat històrica: seguir la Guerra del Francès, dia a dia. Durant pràcticament tot l’estiu, es publicarà un facsímil coleccionable del Diario de Gerona de 1809.

Els exemplars –uns 200– fan referència a les explicacions sobre la invasió napoleònica i els Setges de Girona, coincidint amb el 200é aniversari. El diari també difondrà articles d’opinió de diversos especialistes com Genís Barnosell o Lluís M. De Puig, entre d’altres, que aprofundiran en el context històric. La idea original va ser de l’historiador aficionat Jordi Pericot.

Crec que és un fet remarcable, perquè encara que és un mitjà petit i local, pocs diaris de l’Estat Espanyol poden recuperar el que explicaven les seues pàgines fa 200 anys. Espero que no sigui l’última experiència que vincula història i informació.

El Diario de Gerona es podrà guardar dins una carpeta que es distribuirà el 9 de maig amb el primer exemplar històric.

Des de l’any 2001, que es va celebrar el 20 aniversari, l’evolució és evident. Hem passat del paper a les descàrregues de .pdf i les pàgines en flash, per a després passar als reportatges de televisió inserits en pàgines web. Ara anem amb el twitter. Esperem que tinga éxit.

Al voltant de les 11 de la nit el redactor Marc Rovira ens va avisar que hi havia una possible mort a Palafrugell. Vam enviar ràpidament Marc Martí, un dels nostres fotògrafs. La rotativa tanca a dos quarts d’una de la matinada –00:30 als rellotges digitals–. El nostre fotògraf no arribava a temps per enviar la imatge, encara que la tenia feta. La previsió era que arribés a la tres quarts d’una de la matinada. Per un quart d’hora no la podíem publicar en paper.

Conscients de la molèstia que suposa per un fotògraf d’arribar-hi a un lloc i no publicar la foto, un quart d’hora abans del tancament el meu company David Céspedes i jo vam prendre una decisió. Com que l’edició en paper es va bolcant fins les dues de la matinada, vam decidir que la persona que feia el bolcat afegís la fotografia a la noticia en paper. Almenys la meitat dels nostres lectors o més podran saber que Diari de Girona hi era en el lloc de la notícia. Crec que hem fet bé.

The New York Times va quedar en cinquè lloc per darrera Drudge Report

Una web d’enllaços –Drudge Report– va superar en audiència el mític diari The New York Times, com es pot veure en el gràfic. Les pàgines de la CNN, de la NBC i de Fox News van ser de llarg les més vistes, però a continuació s’hi va situar una web que practica el que es coneix com periodisme d’enllaços. La web Dudge Report també va rebre més visites que blogs mundialment coneguts i citats–com The Huffington Post o Daily Kos–.

Drudge Report, que només publica enllaços a llocs d’interés, està editada per qui el Telegraph considera el periodista més influent de la campanya electoral als EUA, Matt Drudge. Veureu que el disseny de la web és molt desfasat, però el contingut s’actualitza habitualment amb els enllaços dels millors continguts.

Via | Benoît Raphaël

Ara que sembla que el meu món recobra la «normalitat», he pogut llegir amb calma els diaris francesos i he descobert alguns canvis que m’havien passat desapercebuts per la pressa. He trobat que a Le Monde ja no només fan servir l’audio per recollir les declaracions dels protagonistes –com per exemple, la cadena Ser– o com a element dins dels blogs. Ara formen part de la informació i, fins tot, com a columna d’opinió. Aquí us deixo un exemple:

Françoise Fressoz, periodista amb gairebé 25 anys de professió, és des del maig passat la responsable de la secció «France» a Le Monde. Fins a l’abril havia estat Les Echos, on tenia aquest blog.

També deixo aquesta recomanació: Blog de sons, un blog fet amb poques paraules i molts de sons que repassa l’actualitat.

«Els Pets, Beatriz Luengo, Che Sudaka, La Shica i Eina actuaran per les Fires»

Avançar qui passarà per l’escenari de La Copa per Fires de Sant Narcís ha estat sempre un repte per a tots dos. Però es produeix una paradoxa: quan més control intenten tenir els programadors i l’Ajuntament, més fàcil ho tenen els ciutadans per descobrir quins seran els artistes. Des de feia uns anys, a través de Google i amb molta paciència, els periodistes aconseguíem saber alguns noms a través de les webs oficials de formacions musicals. És a dir, una persona (o dos) que treballava bé amb els cercadors aconseguia avançar-se a d’altres periodistes.

Aquest any la feina ha estat molt diferent. Tapi va descobrir un grup a Facebook on s’anaven actualitzant els grups i solistes que hi actuaran. La gent ha anat descobrint grups i «reconstruint» la programació. Per estar encara més segurs, el meu company va comprovar a les webs oficials dels artistes que les actuacions estiguessin confirmades. En definitiva una treball col·laboratiu a partir d’una xarxa social com Facebook. Aquest és un dels canvis reals que les noves eines d’internet provoquen en el periodisme.

No donava suficient dimensió de la tragèdia la imatge de les ambulàncies? Porte des de dimecres a la nit donant-li voltes a la mateixa idea. Què hem fet malament en l’accident de Barajas? No sóc l’únic periodista que s’ho pregunta. El director de Público, Nacho Escolar, es fa les mateixes preguntes. L’amic Jesús Gordillo fa un repas al tractament que es va donar al llarg de la vesprada. Ell va veure el mateix que jo: no va ser un tractament morbós en el conjunt dels mitjans.
Això no evita que em semblen tristes les especulacions, barrejades amb informacions molt exactes. Com per exemple, a 20 minutos i El Mundo. Són lamentables les persecucions als familiars dels morts en moments de molt de dolor. Tot això és cert. Però ni els experts, ni la participació de la gent ens lliuren de les especulacions. Les aportacions dels testimonis no han contribuït a aclarir els fets, si no a generar més conjectures. Fins i tot ha aparegut algun falsari. Ningú está lliure d’especular i això va en perjudici de tots. Sobretot, perquè se sap des de fa molts anys que les causes d’un accident aeri no es coneixen fins que no s’han mirat les caixes negres i totes les peces. Parlar de la causa és, en certa manera, absurd.
També s’ha criticat l’ús de les imatges. Curiosament es tracta d’un dels accidents on les fotografies han estat poc crues i per això s’han fet desenes de recreacions basant-se en fets explicats per suposats testimonis.
Però entenc on està el problema. Ho he après exercint al Diari de Girona, quan ha algú se li ha anat la mà en l’elecció de les fotografies. No cal mostrar allò que augmenta el dolor dels que ho estan passant malament. Les persones tenim un instint gregari que ens fa posar-nos al costat del que pateix i, per això, carreguem contra el periodista que remou la ferida.
Amb tot, n’he tret coses bones. Em va agradar l’oferta col·laborativa de Ramón Salaverría i el treball de Microsiervos. Vaig seguir de passada els debats que es generaven al Twitter sobre els mitjans. També em queda la calidesa i sinceritat de David Cantero, el presentador del TD de TVE i saber que una antiga companya del Diari de Girona, Gemma Esteba, era a Barajas cobrint la noticia des del primer minut.
Sé que m’equivocaré exercint la meua professió. Sé que no tinc la fórmula màgica i, menys quan jo he patit més d’un cas semblant. Per això, convé seguir pensant-hi. Sempre.