El conseller Joan Saura ha anat «pagant» les entitats pròximes a ICV, el seu partit. Carod Rovira, per si no tenia prou amb l’afer de les ambaixades, també ha fet el mateix amb col·lectius pròxims a Esquerra. Governar és ara subvencionar «la seva claca», les persones que defensen a capa i espasa el seu amo.

Creient-se que estan en campanya permanent han acabat confonent la democràcia amb la manipulació, la reflexió amb la doctrina i el govern amb el poder. Obliden que són els ciutadans amb les seves il·lusions els que els van portar al Govern. O si es vol, obliden que van ser els ciutadans els que desil·lusionats van treure CiU del govern després de 23 anys.

Moltes d’aquelles persones tampoc no conserven ara ni la més mínima esperança en un govern tripartit. De fet, abjuren de qualsevol cosa que s’assembli a un govern d’esquerres després de veure que, excepte algunes lleis excepcionals, el pas de PSC, ICV i ERC per la Generalitat podria quedar en una simple anècdota de 8 anys. Al primer govern d’entesa de les esquerres, la dreta d’aquest país el va batejar com el «trist-partit».

Vist amb el temps, no era un insult; era un auguri.

Publicada a Diari de Girona el 11/01/2009

Els dies de Nadal que vam estar per Xàtiva, vegent a la familia, ens vam trobar que el col·lectiu caMot havia plantat diverses ombres amb dades davant de Correus, a pocs metres del pessebre amb que cada any ens «delecta» l’ajuntament de Xàtiva –mai millor dit això de pessebre–.  Vos deixe l’enllaç al video que demostra que, a Xàtiva, també hi ha moltes coses que es mouen i més gent que no es conforma. Gràcies, amigues i amics de caMot. I als coneguts del Penjoll Morisc, d’on he agafat la foto.

«Dones i homes sense sostre, sense diners per comprar ni medicaments ni menjar… Coneixem casos concrets, reals: un home de 80 anys viu amb 11€ al dia; una xiqueta de 5 anys va a escola i no té llibres, els seus pares no tenen feina i discuteixen constantment davant d’ella; una dona embarassada a qui el ginecòleg li diu que el seu fill s’està gestant amb fam, la qual cosa repercutirà inevitablement sobre l’estat en què aquest naixerà…

Amb aquesta acció, des de CaMot, preteníem, per una banda, conscienciar la població de la precarietat existent. A més d’això, informar sobre el Punt d’Informació sobre Drets Socials LA CANYOTA.»

A la gent que porta endavant aquesta iniciativa la podreu trobar:

* Dilluns de 12h a 15h al Convent de la Consolació.

* Dimecres de 17h a 19:30h a CaMot (C/Blanc, 9).

Mai m’han agradat els que escriuen amb un to «agorero» o pessimista. Però aquesta vegada necessite fer-ho. Des de fa un temps em pregunte si no estem davant d’una segona bombolla tecnològica. L’últim dubte em va venir ahir: si el 90% de la publicitat a Internet va a 50 llocs web, quin futur els espera a la resta dels projectes?

Sovint reflexiono sobre si els diaris s’estan adaptant a allò que demana el lector davant la nova situació. I la resposta sempre acaba siguent la mateixa: sí, en la mesura del possible. La majoria de diaris de pagament i paper ja ofereixen informació gratuïta a Internet. Molts ho fan amb plantilles exigues i d’altres amb projectes interessants i importants inversors privats. Amb més o menys videos, amb exclusives o utilitzant les agències. Però al final, l’usuari té informació «fresca i des de casa». Compte! No ho critique, reflexione sobre on ens porta.

Existeixen multitud de teories sobre com a d’evolucionar el procés de producció de la informació, però encara no hi ha ningú que hagi encertat quin és el model de negoci del futur en el món de la informació. Els convents estan plens de vocacions, però les empreses necessiten professionals ben pagats.

Donat la cultura del «tot gratis» encara que augmenta la publicitat a Internet, els diners van sempre a parar als mateixos: als 10 primers, als 10 més visitats. La única opció que queda a la resta d’empreses és arribar a ubicar-se entre els deu primers. Per això no ens hauria d’estranyar la desinversió de Planeta amb Adn.es o la sortida de Vocento de la OJD , els dubtes sobre el negoci de Twitter o el tancament de soitu.es.

Planeta va decidir tancar un projecte interessant –el d’ADN– quan just començava a competir per entrar entre els primers llocs més visitats d’Espanya. I té la seva lògica: tenir un milió de visitants no li garantia que el negoci fora rendible ni a mitjà ni a llarg termini.

Vocento està pressionant a Nielsen amb la sortida d’OJD. Les seves capçaleres eren, amb diferència, les més visitades de la premsa regional a Espanya. Això els ha permès emportar-se una part del pastís publicitari que ara no volen compartir. Amb l’arribada de nous mitjans com, per exemple, Microsiervos pot veure perillar el seu privilegiat lloc. Tenen accés a un mercat publicitari que es pot esvair en un tres i no res.

I l’absència de model de negoci és un problema a tot arreu. L’exemple més clar és Twitter, del que sóc un fervent admirador. Seguiran les companyies utilitzant aquest canal de comunicació si se’ls cobra per obrir un compte? Com es pot «monetitzar» Twitter sense perjudicar els seus usuaris actuals? Pot Twitter desaparèixer per manca de negoci?

En un futur molt pròxim, no ens han d’estranyar decisions empresarials de projectes que tot i tindre molts usuaris preferiran tancar la paradeta. En definitiva són negocis que estan acumulant pèrdues i que no saben quan tindran guanys. Estem inflant una segona bombolla tecnològica?

Des de fa dies se sap que l’Avui passarà a mans del grup d’El Punt. Avui s’ha tancat definitivament l’acord i això està produint reaccions molt diverses a la xarxa. La major part dels periodistes que conec, fins i tot de les dues cases, no saben que vol dir aquesta compra. Personalment, també m’ha generat moltes preguntes, que –no sè si encertadament o per error– vull exposar en públic.

Ja se sap que tant l’Avui com El Punt estan passant una mala situació econòmica, com la majoria de diaris d’aquest país. L’Avui té pendent un ERO d’unes 40 persones. La condició per fer-lo efectiu era que l’executés l’empresa que el comprés. A El Punt s’han incentivat les excedències des de fa un any. La primera pregunta és: Es reduiran els llocs de treball? La compra generarà nous aturats en el món del periodisme? L’empresa compradora diu que en els propers dies comunicaran als treballadors de l’Avui com queda la situació. Confio que no sigui en perjudici dels de sempre.

Per cert, l’Agència Catalana de Notícies acaba d’informar que Xevi Xirgo, fins ara director d’El Punt a Girona, es perfila com a nou director de l’Avui. Una de les queixes recurrents dels lectors d’El Punt era el fet que l’expansió cap a Barcelona els havia allunyat del «dia a dia» comarcal. No sé si era veritat, però en tot cas: la compra de l’Avui farà tancar l’edició de Barcelona d’El Punt? S’editaran els dos diaris? L’Avui perdrà perspectiva internacional?

Sense entrar profundament en el fet que tots dos defensen un model diferent de periodisme –l’Avui més centrat en la Gran Barcelona i El Punt des de la informació comarcal– tots dos han mantigut una aspiració: ser el diari nacional de referència. Qui cedirà en les seves pretensions? Abandonarà El Punt aquesta doble ànima de diari local i diari nacional? Deixarà de banda l’Avui la seva aspiració de conquerir les demarcacions?

Per la compra de l’Avui, El Punt rebrà ajuda institucional en forma de crèdits. El Punt i l’Avui ja són dos dels diaris més subvencionats per part del govern de Catalunya. A més, un 20% de l’accionariat de l’Avui era de titularitat pública i encara que el govern ha venut la seva part també a El Punt. Ens costarà més diners als contribuents reflotar tots dos projectes? Hi ha suficient mercat publicitari –recordem que estem en crisi– per finançar El Punt i l’Avui?

Que consti que aquestes reflexions estan fetes des d’un punt de vista no objectiu perquè treballo amb la competència. Però també espero que ningú s’ho agafi com una crítica. Només m’agradaria que tot plegat no anés en perjudici dels periodistes. Que la situació general no és per tirar-hi coets.

17:05 EDITO: Els responsables d’El Punt ja han aclarit que no hi haurà cap ERO a l’Avui.

20:41 AMPLIO: He penjat el video de la noticia de TV3 enlloc de la imatge que tenia.

20:54 EDITO: Vall Calra afegeix un «de moment» a totes les decisions que prenguin sobre els treballadors i reconeix que cal reduir costos

He deixat passar un temps per parlar de la meva perspectiva sobre la crisi i les seves repercussions respecte al món del periodisme. Tinc coses molt clares i altres que no tant, però vull apuntar algunes de les meves percepcions. Si vos interessen, seguiu llegint.

1) Actualment hi ha dos tipus d’empresa periodística –simplificant molt–: la que està en situació de vendre’s i la que està en disposició de comprar.
2) De totes maneres, cap empresa ven, perquè ningú no compra. Ningú no vol assumir les pèrdues de les retallades de personals ni de la falta de publicitat. Si es dona el cas que algú compra, no és un empresari del sector de la comunicació.
3) Quan els bancs obrin l’aixeta, les empreses periodístiques més sanejades tornaran a tenir diners per fer adquisicions. Jo opino que a partir de mitjans de 2010 començarem a sentir compres de capçaleres i algunes compres cridaran l’atenció. Evidentment, també veurem tancaments, i alguns també seran sonats.
4) D’aquesta crisi, sortirem amb menys capçaleres, però les que sobrevisquen estaran en menys mans. La concentració empresarial serà una de les conseqüències d’aquesta incerta situació econòmica.

La pregunta és: per què hi va haver tantes retallades de personal tant a les societats que estan sanejades com a les empreses que tenen pèrdues? Per una qüestió de tresoreria.
– Qui vol vendre haurà de presentar la seva empresa amb el menor deute possible, perquè si ningú no la comprarà.
-Però, qui vol comprar haurà de demostrar al banc que el seus comptes estan sanejats i que la crisi no els ha agreujat. Si no, no hi hauran crèdits per comprar més capçaleres.

El meu dubte: Quin dels grans serà el primer en vendre’s?

Mirant els primers 45 segons de l’exercici de la fase prèvia de combo de l’equip de natació sincronitzada vaig descobrir que les noies es coordinen utilitzant el català. Com es pot comprovar en el video –aquí l’original– se sent un claríssim «cinc, sis, set, vuit, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit», marcant els passos abans d’entrar a l’aigua.

El video demostra que el català també pot ser una llengua d’entesa entre els espanyols. Cal deduir que no és un invent d’aquesta única eliminatòria, si no que és l’habitual i que és utilitzant el català que l’equip de sincronitzada ha donat moltes medalles a Espanya. Algú em podria dir, como passa en altres competicions, que la majoria són noies catalanes i que l’entrenadora és catalana. D’acord, però jo vull destacar que Thaïs Henriquez, per exemple, és «canariona militant». Raquel Corral i Alba Cabello són madrilenyes. És evident que guanyen les medalles amb el seu esforç i el de les seves companyes, però també ajuda i molt estar ben harmonitzades. I no sembla que tinguen cap problema per coordinar-se en català. Al contrari: han arribat al cim de la seva especialitat.

Ahir van guanyar la medalla d’or. Un esforç col·lectiu i coordinat mitjançant la llengua catalana ha obtingut el premi màxim en uns Mundials de Natació. Això, que és ben normal a la natció sincronitzada, sembla que és una barbaritat en el lloc on es prenen les gran decisions que afecten al país i a l’Estat. En el Congrés dels Diputats no es pot parlar amb aquesta –ni en cap altra– llengua minoritària que ha servit per aconseguir l’èxit absolut a la natació i a d’altres esports, com l’hoquei o el bàsquet. Hi ha moltes més lectures. Segur. Jo n’he fet aquesta.

La meva pregunta és: Quan serà possible que el català siga llengua cooficial a tot l’Estat? Per què tanta resistència a fer oficial el que ja és tan habitual –i tan productiu–? Quan abandonaran els prejudicis i els perjudicis?

M’interessen les vostres aportacions. Quina lectura en feu?

Quan anava a escola tenia un company que sempre inventava excuses per no resoldre els problemes de matemàtiques. El noi se’n sortia bé amb la resta de matèries, però amb les matemàtiques no podia. La bestiesa més grossa va ser quan va respondre que no havia fet els deures perquè li feia mal el peu. El mestre li va dir: «i per què no els has fet amb el cap?».
Als socialistes de Girona els passa una cosa semblant a la del meu amic. Han buscat tantes excuses en el cas del xalet Tarrús que han perdut el sentit comú. L’acord entre el tripartit i la propietària suposa pagar gairebé el mateix que costa una nova escola bressol. Pagans diu que guanyen moltes sentències i que són poques les que es perden. Per això mateix, el sentit comú diu que algú ha de demanar disculpes per l’errada. La ciutadania hauria sabut perdonar els errors, si són tan pocs com diuen. El fet que hagi demanat perdó Joan Olòriz (ICV) encara posa més en evidència els seus companys socialistes. Joan Pluma quedarà per sempre més com el regidor del “desastre” del xalet Tarrús. Per oblidar-se del seny.

Sabia que el tripartit de Girona no era de ciències. Els 3,3 milions desapareguts de la requalificació de Sant Josep són un misteri. Vagi per endavant que em felicito perquè el tripartit ha decidit, per fi, impulsar l’ampliació de l’Ajuntament de Girona. Però ho farem pagant un multimilionari lloguer per 1.800 metres quadrats d’oficines.
L’edifici Fòrum semblava un espai fantasma que acabaria essent menjat per la seva pròpia desgràcia. Ara és la seu del Col·legi de Metges i del GEiEG. Era un bon espai per ampliar els serveis municipals.
També, Hisenda es trasllada de Jaume I al barri de Sant Narcís. Quedarà un edifici buit al costat de la seu de la Generalitat. Seria un bon lloc per al «nou» Ajuntament.
Fa uns anys, l’Estat va treure a subhasta l’antic Banc d’Espanya, de la carretera de Barcelona. Una empresa va decidir construir-hi un hotel, després que l’Ajuntament l’instés a oblidar-se de fer-hi un bloc de despatxos. Oficines on podien haver-hi treballadors municipals.
Sumin als lloguers, els 3,3 milions d’euros perduts. L’ampliació «municipal» ens acabarà sortint molt cara. Per la falta de previsió del tripartit.

Columna d’opinió publicada a Diari de Girona

«En aquest país no tenim periodistes, els patim.
Ja, no són tots, ni de bon tros. Però si hi ha una majoria silenciosa que calla i no s’atreveix a criticar als seus col·legues o empreses –ja se sap, avui ací, demà allí–, fins i tot “prestigiosos periodistes” que accepten línies editorials i instruccions “rídicules” només per a mantenir les seues nòmines de 92.000 euros de mitjana. On estan o han estat els “col·legis de periodistes”? No discutien tant d’un codi deontològic? Era tot una farsa?»

Ricardo Galli, indignat