Jo he vist aquestes: en el moment en que Factual està en desballestament, no és molt adequat un anunci que digui «començar il·lusiona». Que els hi preguntin als periodistes de Factual…

Una altra: els joves cibernautes –quina paraula més lletja– de CiU a la xarxa són dels més actius en carregar contra Arcadi Espada per espanyolista, però «indirectament» ara estan finançant el seu mitjà amb aquesta nova campanya.

Segur que n’extraureu moltes paradoxes més. Comenteu-les aquí baix. Si us va bé, clar.

Sempre que em pregunte com he acabat siguent periodista me n’adone que hi ha un motiu molt evident: a casa sempre estavem connectats als telediarios i als programes informatius. Arran del desastre incalificable d’Haití i de les imatges de nens ferits, m’ha vingut al cap la primera catàstrofe natural que recorde.

Va ser el cas del volcà del Nevado del Ruiz, a Colòmbia. Era l’octubre de 1985, se’m va quedar molt gravat a la memòria i això que tenia poc més de 8 anys. L’erupció va provocar rius de fan que arrassaven els pobles pròxims. Van morir gairebé 30.000 persones i pobles sencers van quedar sepultats sota el fang. Les imatges no són recomanables per a persones sensibles. Són molt més crues que les que hem vist els darrers dies a Haití. Això demostra que els periodistes hem canviat i el periodisme, també.

Hi ha una imatge que en el seu moment no vaig veure però que anys després em va deixar gelat: la d’Omaira Sanchez. Una nena que va quedar atrapada sota l’aigua i a la que no es va poder salvar de cap manera. Va ser una imatge que va donar la volta al món i que està qualificada entre les 10 primeres més vistes a TVE. Aquest any es compliran 25 anys i encara se’m trenca el cor. Com em passa veient les imatges d’Haití.

El Nadal de 2008 em van regalar el llibre «L’audàcia de l’esperança» de Barack Obama. Un refredat dels meus m’ha permès reprendre la seva lectura de manera seriosa. Ahir em vaig trobar aquesta reflexió sobre el món de la comunicació a Washington:

«… fins i tot entre els periodistes més escrupolosos, l’objectivitat significa publicar els arguments d’ambdues parts sense manifestar cap perspectiva sobre quina part pot tenir raó. Una típica notícia diria: “La Casa Blanca ha anunciat avui que malgrat l’última ronda de baixades d’impostos, es preveu reduir el dèficit a la meitat per l’any 2010.” Aquest titular aniria seguit d’una citació  d’un liberal que atacaria les xifres de la Casa Blanca i d’un conservador que les defensaria. És un analista més creïble que l’altre? Hi ha en alguna banda un analista independent que ens pugui aclarir el que signifiquen les xifres? Qui ho sap? Poques vegades el periodista té temps per tots aquests detalls. La notícia no va realment dels mèrits de les retallades d’impostos, ni dels perills del dèficit, si no sobre la disputa entre ambdós partits. Després d’uns quants paràgrafs, el lector conclou que els republicans i els demòcrates estan senzillament barallant-se una altra vegada, i passa a la pàgina d’esports, on les notícies són menys previsibles i el marcador et deixa clar qui va guanyar.»

No us sembla que és un diagnòstic per una malaltia general del periodisme?

El conseller Joan Saura ha anat «pagant» les entitats pròximes a ICV, el seu partit. Carod Rovira, per si no tenia prou amb l’afer de les ambaixades, també ha fet el mateix amb col·lectius pròxims a Esquerra. Governar és ara subvencionar «la seva claca», les persones que defensen a capa i espasa el seu amo.

Creient-se que estan en campanya permanent han acabat confonent la democràcia amb la manipulació, la reflexió amb la doctrina i el govern amb el poder. Obliden que són els ciutadans amb les seves il·lusions els que els van portar al Govern. O si es vol, obliden que van ser els ciutadans els que desil·lusionats van treure CiU del govern després de 23 anys.

Moltes d’aquelles persones tampoc no conserven ara ni la més mínima esperança en un govern tripartit. De fet, abjuren de qualsevol cosa que s’assembli a un govern d’esquerres després de veure que, excepte algunes lleis excepcionals, el pas de PSC, ICV i ERC per la Generalitat podria quedar en una simple anècdota de 8 anys. Al primer govern d’entesa de les esquerres, la dreta d’aquest país el va batejar com el «trist-partit».

Vist amb el temps, no era un insult; era un auguri.

Publicada a Diari de Girona el 11/01/2009

El meu amic Agustí Garzó, al que visite menys del que hauria de visitar, publicava ahir en l’edició impresa del diari Levante un article d’aquells que només ell pot escriure. Garzó és un dels periodistes que més coneix  les arrels dels famosos amb les comarques de La Costera, la Canal i la Vall d’Albaida.

Garzó ens narrava divendres els vincles amb la meva terra de Jordi Mollà, el popular actor de l’Hospitalet del Llobregat, que estrena ara El cónsul de Sodoma. La pel·lícula ja ha provocat la reacció dels amics de Gil de Biedma, personatge interpretat per Mollà.

El pare de Jordi Mollà és un senyor de Canals i la seva mare, de Montesa. Tots dos es van desplaçar a Barcelona als any 60 a fer fortuna, però sempre han parlat amb accent valencià amb el seu fill, segons explica el propi Mollà. L’actor afirma que també li agradaria anar algun dia a veure cremar la foguera de Canals, una de les més espectaculars tradicions del foc de tot el territori valencià.

D’aquella immigració valenciana també és conegut un altre actor –porno, val a dir–: Nacho Vidal, en aquest cas amb vincles a Énguera, com també va explicar el diari Levante i que va provocar un gran rebombori al poble. Són històries que sempre m’enganxen.

El 7 de gener de 1910 va nèixer accidentalment a Palamós un senyor de Palafrugell. El reportatge que adjunto (pàgina 30 i pàgina 31 de Diari de Girona del 7/01/2010) explica la vida de Josep Vergés, la creació d’Ediciones Destino a partir de la revista Destino i les seves relacions amb l’«homenot» Josep Pla o amb Jordi Pujol. Però, sobretot, deixa entreveure que el segle XX a Catalunya no va ser ni línial ni tan ordenat com es veu ara: no eren temps de blancs i negres, si no de molts matissos que moltes vegades s’han volgut amagar. És podia ser catalanista i català, però liberal i monàrquic. Es podia lluitar en el bàndol sublevat nacional i estar amb el falangistes i forçar el franquisme a acceptar la pluralitat catalana. Vergés és un personatge complex, contradictori i apassionant. A més, sense Josep Vergés bona part de la literatura espanyola i catalana del segle XX no s’entendria. Qui els ho diguin si no als 66 guanyadors del premi Nadal. O als 42 premiats amb el guardó Josep Pla. Per menys, n’hi ha qui té una Creu de Sant Jordi. I a alguns, fins i tot l’hi han hagut de retirar.

Els dies de Nadal que vam estar per Xàtiva, vegent a la familia, ens vam trobar que el col·lectiu caMot havia plantat diverses ombres amb dades davant de Correus, a pocs metres del pessebre amb que cada any ens «delecta» l’ajuntament de Xàtiva –mai millor dit això de pessebre–.  Vos deixe l’enllaç al video que demostra que, a Xàtiva, també hi ha moltes coses que es mouen i més gent que no es conforma. Gràcies, amigues i amics de caMot. I als coneguts del Penjoll Morisc, d’on he agafat la foto.

«Dones i homes sense sostre, sense diners per comprar ni medicaments ni menjar… Coneixem casos concrets, reals: un home de 80 anys viu amb 11€ al dia; una xiqueta de 5 anys va a escola i no té llibres, els seus pares no tenen feina i discuteixen constantment davant d’ella; una dona embarassada a qui el ginecòleg li diu que el seu fill s’està gestant amb fam, la qual cosa repercutirà inevitablement sobre l’estat en què aquest naixerà…

Amb aquesta acció, des de CaMot, preteníem, per una banda, conscienciar la població de la precarietat existent. A més d’això, informar sobre el Punt d’Informació sobre Drets Socials LA CANYOTA.»

A la gent que porta endavant aquesta iniciativa la podreu trobar:

* Dilluns de 12h a 15h al Convent de la Consolació.

* Dimecres de 17h a 19:30h a CaMot (C/Blanc, 9).

En el meu cas tinc molt clar que la interacció dona valor al contingut que intente transmetre. No és el mateix un titular «a seques» que una noticia, un resum de la noticia, un titular nou, una pregunta o fins i tot una interpretació que contradiu la que ha fet el propi mitjà. Precisament, Internet permet un nivell de conversació –al mateix nivell i fins i tot al mateix moment–amb les fonts i amb el lector que fins l’arribada de les xarxes socials no s’havia produït.

Crec que uns dels elements transcendentals del moment actual per als periodistes és que els lectors comencen a entendre com funciona el procés de la informació, que durant molt de temps ha estat amagat. Limitat només a les xarxes socials, evidentment, perquè a la redacció, al carrer, al bar o als plens de l’Ajuntament encara no m’emporte els lectors. A través de les xarxes socials, ja s’identifiquen les fonts, ja són transparents i visibles els mecanismes per on flueix la informació, ja es pot seguir en temps real una conversa entre un periodistes, les seves fonts i els seus lectors. Si hi ha aquesta conversa pública, si han caigut aquestes barreres, quin sentit té deixar la presència en la xarxa en mans de les màquines?

Vos deixe el debat que es va generar ahir al Twitter –mentre anaven caient boletes dels bombos de la Loteria– sobre els diaris, les edicions digitals i l’ús de les xarxes socials. Val a dir que tot va sorgir després d’un interessant post de Juan Varela de dilluns. La cosa segueix amb l’hastag #nobots.

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.

4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentemente de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.

6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.

7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.

8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma’t a ell i difon-lo per Internet.

La inversió publicitària podria recuperar-se a l’any 2010 i la guerra dels diaris gratuïts torna a Londres. Un grup d’inversors, les identitats dels quals no s’han donat a conèixer, posarà en el mercat el febrer de 2010 una nova publicació gratuïta anomenada London Weekly, segons publicava James Robinson al The Guardian. La versió digital s’espera que s’estreni abans de Nadal.

El nou diari competirà amb el London Evening Standard, de l’inversor rus Alexander Lebedev, que va passar a ser gratuït el mes passat. El nou competidor té la intenció de reunir als lectors dels desapareguts London Paper i London Lite, tancats en els darrers dos mesos.

Segons un document enviat als possibles anunciants, 250.000 exemplars seran distribuïts dues vegades a la setmana, els divendres i dissabtes, a les estacions de metro i tren de Londres. També es detalla que l’editorial Global Publishing Group –del quals només es coneix aquesta web, rep un finançament de més de 10,5 milions de lliures (prop de 12 milions d’euros) per al llançament del diari, juntament amb emissores de ràdio, diari digital i televisió. Al voltant del 30% del contingut serà generat pels lectors.

El diari durà a terme una cerimònia de lliurament anual de premis –la primera de les quals tindrà lloc el setembre de 2010–, amb categories com millor empresari, millor atracció de Londres, millor aerolínia i millor esdeveniment.

L’Evening Standard de 182 anys d’existència, va deixar de cobrar 50 centaus de lliura i va passar a ser gratuït el 12 d’octubre passat, exercint una pressió addicional sobre London Lite. La difusió d’Evening era de 600 mil exemplars diaris i l’últim dels 400 mil. A la batalla dels gratuïts, la companyia News International ha sostingut que el diari de Londres Lite va ser creat simplement per soscavar el Londres Paper. Els dos van sortir al carrer amb pocs dies de diferència, fa tres anys, el que va suposar una amarga disputa i també a un augment considerable a les escombraries a Londres. Associated va insistir, però, que la Londres Lite va ser part d’una estratègia a llarg termini per a la distribució gratuïta de publicacions, que va començar amb Metro. finalment ni Londres Paper ni Londres Lite han suportat la pressió de l’Evening Standard i han acabat per tancar les portes.

Via: Observatorio da Imprensa