Al voltant de les 11 de la nit el redactor Marc Rovira ens va avisar que hi havia una possible mort a Palafrugell. Vam enviar ràpidament Marc Martí, un dels nostres fotògrafs. La rotativa tanca a dos quarts d’una de la matinada –00:30 als rellotges digitals–. El nostre fotògraf no arribava a temps per enviar la imatge, encara que la tenia feta. La previsió era que arribés a la tres quarts d’una de la matinada. Per un quart d’hora no la podíem publicar en paper.

Conscients de la molèstia que suposa per un fotògraf d’arribar-hi a un lloc i no publicar la foto, un quart d’hora abans del tancament el meu company David Céspedes i jo vam prendre una decisió. Com que l’edició en paper es va bolcant fins les dues de la matinada, vam decidir que la persona que feia el bolcat afegís la fotografia a la noticia en paper. Almenys la meitat dels nostres lectors o més podran saber que Diari de Girona hi era en el lloc de la notícia. Crec que hem fet bé.

Vía | Le Post.fr

TRADUCCIÓ
«Per a mi, hi ha una primera solució: és el crèdit hipotecari.
Això que sembla tan complicat és en realitat ben simple.
Això permet al 70% dels britànics i americans –perdoneu les paraulotes, però acabo de venir d’allà–
de ser propietari del seu habitatge front al 56% en França.
En aquests dos països –enteneu-me Gran Bretanya i els Estats Units–, els crèdits són garantits per l’existència del propi bé, enteneu l’existència del pis o la casa.
A França, privilegiem la garantia sobre la persona, això fa que els bancs expulsen del mercat de crèdit tots aquells que tenen una situació professional no es prou estable per assegurar la sostenibilitat dels ingressos.
Aquesta tradició és una injusticia Aquesta tradició és una injustícia, però no és inevitable per a mi. Vull trencar amb aquesta tradició que fa que per a obtenir un préstec hauríem de tenir relacions. Jo no accepto aquesta injustícia. Així que proposo canviar les normes prudencials imposades als bancs, simplificar la utilització d’hipoteca i reduir el cost. La hipoteca s’ha de fomentar en el nostre país. És molt senzill: vostè garantirà el seu préstec amb la propietat de la que es beneficiaran».

Les seves propostes electorals encara es poden llegir ací. Aquest senyor és el que vol refundar el capitalisme? Aquest senyor vol parlar en nom de tota Europa?  Quina por!

The New York Times va quedar en cinquè lloc per darrera Drudge Report

Una web d’enllaços –Drudge Report– va superar en audiència el mític diari The New York Times, com es pot veure en el gràfic. Les pàgines de la CNN, de la NBC i de Fox News van ser de llarg les més vistes, però a continuació s’hi va situar una web que practica el que es coneix com periodisme d’enllaços. La web Dudge Report també va rebre més visites que blogs mundialment coneguts i citats–com The Huffington Post o Daily Kos–.

Drudge Report, que només publica enllaços a llocs d’interés, està editada per qui el Telegraph considera el periodista més influent de la campanya electoral als EUA, Matt Drudge. Veureu que el disseny de la web és molt desfasat, però el contingut s’actualitza habitualment amb els enllaços dels millors continguts.

Via | Benoît Raphaël

13:50 Obama arrassa en els dos primers pobles on ja s’ha escrutat i on els demòcrates feia anys que no guanyaven. Un símptoma?

11:35 Segueix les eleccions a Twitter http://election.twitter.com/

10:52

Què pensaríeu del fet que la notícia més llegida durant dos dies consecutius de l’edició digital d’un diari en paper no hagi merescut ni una línia en l’edició impresa? Jo opine que el paper ja no recull el que interessa a la gent. És mort. O en coma profund.

Ara que sembla que el meu món recobra la «normalitat», he pogut llegir amb calma els diaris francesos i he descobert alguns canvis que m’havien passat desapercebuts per la pressa. He trobat que a Le Monde ja no només fan servir l’audio per recollir les declaracions dels protagonistes –com per exemple, la cadena Ser– o com a element dins dels blogs. Ara formen part de la informació i, fins tot, com a columna d’opinió. Aquí us deixo un exemple:

Françoise Fressoz, periodista amb gairebé 25 anys de professió, és des del maig passat la responsable de la secció «France» a Le Monde. Fins a l’abril havia estat Les Echos, on tenia aquest blog.

També deixo aquesta recomanació: Blog de sons, un blog fet amb poques paraules i molts de sons que repassa l’actualitat.

Han aconseguit patrocinadors, col·laboradors, conferenciants, un presentador, suports institucionals i grups de música. Paral·lelament, una web ben treballada amb videos, una votació popular, candidats sorprenents i un lloc excel·lent per donar els premis. Ens veurem a l’Auditori de Girona. Em toca cobrir l’acte com a periodista. Un orgull poder ser-hi.

«Els Pets, Beatriz Luengo, Che Sudaka, La Shica i Eina actuaran per les Fires»

Avançar qui passarà per l’escenari de La Copa per Fires de Sant Narcís ha estat sempre un repte per a tots dos. Però es produeix una paradoxa: quan més control intenten tenir els programadors i l’Ajuntament, més fàcil ho tenen els ciutadans per descobrir quins seran els artistes. Des de feia uns anys, a través de Google i amb molta paciència, els periodistes aconseguíem saber alguns noms a través de les webs oficials de formacions musicals. És a dir, una persona (o dos) que treballava bé amb els cercadors aconseguia avançar-se a d’altres periodistes.

Aquest any la feina ha estat molt diferent. Tapi va descobrir un grup a Facebook on s’anaven actualitzant els grups i solistes que hi actuaran. La gent ha anat descobrint grups i «reconstruint» la programació. Per estar encara més segurs, el meu company va comprovar a les webs oficials dels artistes que les actuacions estiguessin confirmades. En definitiva una treball col·laboratiu a partir d’una xarxa social com Facebook. Aquest és un dels canvis reals que les noves eines d’internet provoquen en el periodisme.

He fet un mes de vacances i he tornat a la feina amb moltes ganes. He estat per terres valencianes, he rebut una mala notícia que ens ha trasbalsat tot el mes i he anat de viatge pel Marroc. De tot he anat donant puntual informació al «Què faig ara?». Després de tot, he retornat a la feina amb noves tasques: l’actual redactor en cap d’Opinió de Diari de Girona s’ha agafat un any d’excedència i el director ha decidit fer-me confiança i ha delegat en mí aquest càrrec durant aquest any. Això és el que fa que haja de fer guàrdia els caps de setmana.

És provisional, però en fa molta il·lusió. I no només pels caps de setmana, que també. Perquè Opinió és una secció que em provoca molt de respecte i perquè és un dels gèneres en el que he de treballar molt per aprendre. També em fa il·lusió perquè Opinió em permet mantenir contactes amb gent nova, em permet llegir abans que ningú l’article de Millás i de Martí Saballs, tenir més temps per seguir a Matías Vallés o veure la repercussió que tenen els temes dels meus companys a través de les cartes al director. Com veieu en el seu conjunt un repte important pels que ens agrada treballar de periodistes.

Fa uns anys el diari Levante va publicar les imatges d’un matrimoni mort en un accident de trànsit. Era impossible saber qui eren perquè estaven coberts. O això va creure el redactor. Un dels peus que es veien mostrava una sabata. «Les sabates de la mare», va pensar la família indignada i commocionada.

Pocs dies després, molt desafortunadament, en un balanç de víctimes de cap de setmana es va utilitzar la mateixa imatge com a recurs. La família enrabiada va anar al diari. Va suplicar que destruiren aquelles imatges. El redactor que els va atendre des de la seva ignorància afirmava que era impossible, que eren del fotògraf i no sè quantes excuses corporativistes més. En resum, no va saber reaccionar.

En aquell moment, un directiu de Levante va sentir la conversa. Va pujar fins a l’arxiu, va demanar les fotografies i els negatius. Va baixar a recepció, va demanar disculpes ala família i va entregar fotografies i negatius perquè feren el que vullgueren amb elles.

Aquesta història real, que havia passat uns anys abans que jo entrara al diari, me la va explicar un dels meus primers caps perquè entenguera on acaba el periodisme i on comença la dignitat de les persones. I ho feia perquè jo acabava de passar aquella ratlla.

Llegiu altres reflexions a Tinta Digital.