Deixeu-me fer una mica d’«autobombo». La proposta crec que s’ho mereix. Diari de Girona, l’empresa per a la que treballo, ofereix una oportunitat històrica: seguir la Guerra del Francès, dia a dia. Durant pràcticament tot l’estiu, es publicarà un facsímil coleccionable del Diario de Gerona de 1809.

Els exemplars –uns 200– fan referència a les explicacions sobre la invasió napoleònica i els Setges de Girona, coincidint amb el 200é aniversari. El diari també difondrà articles d’opinió de diversos especialistes com Genís Barnosell o Lluís M. De Puig, entre d’altres, que aprofundiran en el context històric. La idea original va ser de l’historiador aficionat Jordi Pericot.

Crec que és un fet remarcable, perquè encara que és un mitjà petit i local, pocs diaris de l’Estat Espanyol poden recuperar el que explicaven les seues pàgines fa 200 anys. Espero que no sigui l’última experiència que vincula història i informació.

El Diario de Gerona es podrà guardar dins una carpeta que es distribuirà el 9 de maig amb el primer exemplar històric.

«És de jutjat de guàrdia que als mitjans de difusió públics hi haja una espècie de veto als cantants d’ací amb certa presència com el Feliu Ventura, el Boti o Obrint Pas (…) Però el problema no és que passe això, sinó que la gent vota als que ho permeten des de fa molts anys».

Avui estic xativí. Vos deixe la noticia sencera amb les reflexions de Raimon al diari Levante publicada ahir en un acte a l’Institut Josep de Ribera, del que vaig ser-ne alumne i que compleix 75 anys.

El diari El Punt avui fa 30 anys. El 24 de febrer de 1979 naixia un projecte comarcal que s’ha mantingut fins ara. He de dir que és la «meva» competència directa. Però, també, puc explicar que jo vaig ser becari d’El Punt a l’edició del País Valencià, quan semblava que era possible que hi haguera un diari escrit en valencià. Tot i això, el que més m’interessa és l’estrena de la web www.elpunt.cat. Ja he extret algunes primeres conclusions.

El projecte que s’inicia avui té coses molt interessants, però haurà d’evolucionar amb rapidesa si volen consolidar-se en un món, el d’internet, on pesa més el posicionament al Google, la freqüència d’actualització i l’arxiu que la qualitat de la informació.

+ En Positiu

La web d’El Punt té una cosa que des del principi em va agradar: resol molt bé el concepte d’«edició local». El disseny de la pàgina web és molt correcte i, a més permet tenir els titulars locals en primer terme sense perdre la resta de les notícies. Això li donarà un marge comercial i informatiu que molts altres no tenen. Aquesta és la seva principal aportació.

- En Negatiu

El contingut serà el seu principal handicap: és una transposició del paper al món digital, un pas que fa molts anys que havien d’haver fet. No hi haurà actualitzacions durant el dia, el que suposa reduir les possibilitats de visites diàries. Cal recordar que a Internet la fidelitat del lector no és la mateixa que en el paper.

? La incògnita

El gran dubte és l’absència d’eines multimèdia. la millora de les pàgines de televisions com TV3 o el ràpid desenvolupament del vídeo dins d’altres diaris poden provocar que elpunt.cat sigui un projecte esgotat en pocs mesos.

En tot cas, moltes felicitats i que tinguin sort.

Des de l’any 2001, que es va celebrar el 20 aniversari, l’evolució és evident. Hem passat del paper a les descàrregues de .pdf i les pàgines en flash, per a després passar als reportatges de televisió inserits en pàgines web. Ara anem amb el twitter. Esperem que tinga éxit.

«En aquest país no tenim periodistes, els patim.
Ja, no són tots, ni de bon tros. Però si hi ha una majoria silenciosa que calla i no s’atreveix a criticar als seus col·legues o empreses –ja se sap, avui ací, demà allí–, fins i tot “prestigiosos periodistes” que accepten línies editorials i instruccions “rídicules” només per a mantenir les seues nòmines de 92.000 euros de mitjana. On estan o han estat els “col·legis de periodistes”? No discutien tant d’un codi deontològic? Era tot una farsa?»

Ricardo Galli, indignat

Els armaris, quan passen els anys, guanyen encant també per les coses que hi guarden. Mireu:
Pedra Foguera

I hi ha coses noves que agraden perqué estan fetes amb mans d’ebanista veterà:
Los desastres de la guerra

Ja estan al meu llistat d’enllaços.

Història
Los chinos que lucharon contra Franco
Entrevistes
“Hacer periódicos no es, ni será, como producir judías en lata” | Mónaco S. A.
Internacional
El Irak de Obama | Gaza sufre por el agua | El cultivo de hoja de coca en Bolivia aumenta un 50% con Evo Morales
Catalunya-València
La expiación de los Mossos | La leyenda del toro asesino | El paro se ceba con los jóvenes
Economia
La excepción británica se acaba | La recesión acosa al euro
Societat
El tribunal de los cinco superpecados | Dos padres Les engrunes del manicomi
Esports
Una sombra en el Bernabéu | Madre o deportista
Tecnologia
Obama instaura el primer gobierno 2.0 del mundo | Obama abre puertas al sector español de energía renovable | Una casa domótica por menos de 330 euros

Ramon Iglesias, Ràdio Girona

Que un periodista caiga en la frivolitat en algún moment de la seua vida és inevitable. En aquesta entrevista a Marcia Scantlebury, l’entrevistadora podia haver optat per un altre titular. Perquè ho ha demostrat en altres reportatges bons. Però feia anys que esperava que algú li transmetés el mateix que ella pensa: escoltar a Julio Iglesias és una tortura. I no ha volgut deixar passar l’oportunitat de fer un titular «vendible i divertit». Jo estic d’acord: no suporto Julio Iglesias, ni entenc perquè ven tants discos.

Però cal tenir en compte que Marcia Scantlebury és una persona que va lluitar contra el pinochetisme i que, entre altres coses, va patir abusos d’un comandant. Diriem que elevar a Julio Iglesias a categoria de titular en aquest cas no és només una frivolitat, ni és anecdòtic, és d’una falta d’humanitat immensa. Paradoxalment, davant d’algú que ha aixecat un Museu de la Memòria i els Drets Humans a Xile.